Plàstic, genial o pervers?

Comissariat, instal·lació i identitat visual per l’exposició “Plàstic” del Museu de la Vida Rural, Fundació Carulla.

El 2018 vaig començar a treballar amb el Museu de la Vida Rural per co-comissariar l’exposició “Plàstic, genial o pervers?”. Una exposició itinerant que ja ha estat al Museu de la Pesca a Palamós, i al Museu de la Pell d’Igualada. Els anys passen, però la temàtica continua essent actual.

Ja fa anys que els científics ens parlen del canvi climàtic i que cada cop ens queda menys temps per arribar al punt de no retorn. Un dels grans problemes és l’excés de plàstic que tenim en el nostre planeta. Actualment existeixen 5 illes de plàstic flotant pels nostres oceans, anomenades les illes d’escombraries. Hi ha una tendència a demonitzar el plàstic, mentre d’altres encara es resisteixen a deixar d’utilitzar- lo. Però el problema no és el plàstic en sí, sinó nosaltres, la societat, per l’abús d’ús d’aquest recurs -un material tan meravellós que no desapareix mai. Però quin sentit té donar-li un sol ús a aquest material tan resistent, que triga anys en desaparèixer?

L’exposició “Plàstic” neix de la necessitat de reflexionar i debatre sobre un dels materials que més ha canviat les nostres vides: el plàstic. L’objectiu és crear una exposició que generi reflexió i pensament crític des d’una mirada artística i experimental, reunint obres d’una vintena d’artistes, on els usuaris puguin participar, empoderant-se sent el motor del canvi.

Client: Museu de la Vida Rural

Any: des del 2019

L’exposició es divideix en quatre sales. A la primera sala, “l’Era del Plàstic”, veiem la representació d’objectes quotidians duplicats. Tenim la versió clàssica, recipients de fusta i metall, i la versió actual, tots de plàstic. A més, trobem la biografia del material exposada en format audiovisual: quan i com va ser creat i com va entrar a les nostres vides.

La segona sala és anomenada “l’Objecte”. Aquí ens trobem amb peces artístiques que han treballat la bossa de plàstic (icona d’un dels molts usos efímers que li donem a aquest material etern) com a objecte de bellesa. Som nosaltres els que decidim què utilitzem només una sola vegada, per tant, som els que li assignem aquest valor. Les obres posen en contradicció i contraposició l’ús necessàri del plàtic vs. l’abús innecessàri.

La tercera sala tracta “La Pervivència” del material, ja que el plàstic sobreviu per sobre de totes les coses. Podem trobar-hi obres que representen una metàfora de la durabilitat del plàstic. Aquí aprenem que produïm més plàstic del que podem assumir i gastar.

La quarta sala, “l’Abundància” parla de l’abundància i les seves conseqüències: les platges i els oceans estan plens de plàstic i deixalles, gràcies a la nostra manera de fer còmode i poc conseqüent.

En aquesta quarta sala acabem dins una instal·lació on ens submergim en un mar de plàstic. Una atmòsfera que angoixa, però alhora eclipsa per la seva bellesa. Quina paradoxa, oi?

Al llarg de l’exposició ens anem trobant amb la intervenció de Domestic Data Streamers, experts en recull de dades analògiques. Ens faran preguntes sobre la nostra relació amb el plàstic. Les respostes s’hauran d’expressar en forma de peça de muntatge. Al cap d’una estona, els usuaris hauran construit figures sense adonar-se’n.

El col·lectiu Basurama realitzant la seva instal·lació a l’exterior del museu.

A l’exposició hi participen diferents artistes que tracten la seva obra des d’una perspectiva de crítica social: fotògrafs, videògrafs, escultors… A la inauguració hi van participar fins i tot dissenyadors d’espai, food designers i artistes especialitzats en performance.

La gràfica havia de respondre al propòsit de l’exposició: crear un sentiment de dualitat, el bo i el dolent, l’esperança i la culpabilitat. La imatge triada, de la Sílvia Conde, és l’encarregada d’aconseguir aquesta dualitat: una fotografia perversa -on es veu algú espiant-, però que a la vegada, és especialment bonica gràcies a la seva composició.

Vam optar per escollir una tipografia que respirés flexibilitat, “Continua” d’Edition Studio, fent al·lusió, d’aquesta manera, al material protagonista de l’exposició: el plàstic. El color negre va ser escollit per representar la crítica que es fa al consumisme.

A la maquetació dels vinils de la sala vam voler plasmar també aquesta flexibilitat. Els textos de sala van ser plastificats per arrodonir la conceptualització de la gràfica. En cada pàgina d’aquests folis podíem trobar el següent text: “Aquest document ha estat plastificat mitjançant una funda de polietilè tereftalat (PET) que pot tardar fins a 150 anys a descompondre’s. Podrà ser reutilitzat fins a la clausura de l’exposició. Sense la funda de plàstic s’haurien d’imprimir al voltant de 45 kg de paper.”